Almadrava

 

A manera d’arcàdia Almadrava alimenta el somni, i viu a l’endins de la metàfora de la vida, viscuda plenament, i al bell mig del sol canicular. Llevat que fermenta, a poc a poc, el pas dels dies quan defugen entre la boira del record.

​

Almadrava és una conversa sense principi ni final, és com la corda grossa del vaixell que tiba, constant, el batec de la intimitat. I ja poden passar els dies, també els que vindran, perquè la mar presidirà, com ara ho fa, la fantasia...

​

La xarxa, el rall, la petita agulla de cap a manera d’ham, el tap d’ampolla i el fil d’empalomar, la canya, la petxina gegant, el ganxo, el toll del riu, un fart de somnis d’infant, i la barca per a navegar, el canto rodat i el jonc fortificat, i un camí farcit de pols que arriba des de Roma fins a la vora de la mar...sempre la mar, i la Serrana trotant.

​

I la flaire, què és de sal, aroma la intensitat de la pell bruna, i viu constant a les fulles del canyar. Un perfum que resulta ser la lliçó magistral que, en dir-la, presideix per sempre més l’eternitat d’un instant.

​

Almadrava és per a la vida. Tots tres cantem la melodia d’un paisatge estimat que habita la plenitud de la volença nostra, o és un món particular de llarg camí d’anada ben conformat.

​

Quan l’aigua de la canal trenca la parada i inunda tota la ribera del camp, tomba el dia i neix l’ocàs. Creix un disc ataronjat que s’agombola sobre la corda invisible del temps nostrat.

​

Ara, el cant de la grava il·lustra de músiques tot el voral. La fosca titil·la damunt la immensitat i el somni és la veu que grata la plenitud de l’harmonia.

​

j. sou